Llibres i roses

Sant Jordi: Sense rosa, el meu regal serà un relat del llibre "L'Illa dels Pensaments Dispersos".

προσοχή: επικίνδυνα ψάρια!!!

Tarda de 27 d'Agost. Al matí he fet la gran patejada i malgrat que sempre em prometo tornar aviat a casa, abans de les pitjors hores de sol, sempre acabo fent els últims kilòmetres del matí sota un sol extenuant.

Avuí doncs no ha estat diferent dels altres dies i al despertar-me de la migdiada m'han vingut unes ganes boges de banyar-me en un lloc tranquil. Això descarta la petita platja de davant l'apartament, així que m'encamino per la carretera en la direcció contrària a la del matí, convençut que després del primer giravolt trobaré la meva platgeta. Aquesta però, no apareix, ni darrera del primer, ni del segon, ni tant sols darrera del tercer giravolt. Amb la tonteria ja porto prop de mitja horeta caminant i em recordo a mi mateix que la patejada ja l’he feta pel matí, així que em dic que el següent serà l'últim giravolt.

M'hi vaig acostant esperançat, ja falten pocs metres i... bé, no és una platja paradisíaca però té el seu encant. És més aviat un petit embarcador amb tot de barquetes amarrades. Em distrec uns minuts contemplant un home que feineja a la seva barca i fantasejo que n’agafo prestada una i vaig a donar un tomb. A continuació em fixo en unes cadenes enormes ancorades a la roca per un extrem mentre que l'altre es perd dins l'aigua. Em surt la vena artística i els faig un parell de fotografies sota la llum vermellosa de la tarda.

De sobte recordo el meu objectiu inicial, així que fora vena artística i fora roba, i m'enfonso amb certa precaució a l'aigua, tot recordant experiències doloroses amb eriçons de mar i rajades. L'aigua està deliciosament tranquil·la, i jo nedo amb el meu millor estil gos petaner intentant fer el mínim soroll per no destorbar la pau del lloc. Faig un parell de braçades i després, a fer el mort; això si que em surt bé, molts cops he pensat que em podria adormir fàcilment... amb aquests pensaments estic, quan un soroll em porta de nou a la realitat. Em quedo fent voltes en rodó intentant identificar l'origen del soroll i descobreixo que el pescador ja no hi és. També em fixo en unes quantes gavines que es persegueixen sobre meu, en un petit vaixell que es veu a l’horitzó, en les barques immòbils que hi ha al meu voltant... he dit immòbils? No. Les que hi ha més allunyades es mouen, de fet es mouen massa per les poques onades que hi ha, però si que n’hi ha, en aquella zona com a mínim... però hi ha alguna cosa rara en aquelles ones, són com les que provoca un vaixell al navegar ; i el vaixell imaginari es mou, i diria que ho fa en la meva direcció... Ara ja el tinc més a prop i, em sembla distingir una ombra sota l'aigua?

A partir d'aquí tot succeeix molt ràpid: jo estic encara intentant distingir l'ombra sense reaccionar quan el soroll d'abans distreu la meva atenció, aquest cop distingeixo clarament d'on ve, i veig atònit com la cadena es mou. I veig com l'ombra se m'apropa més ràpidament i com la cadena cau a l'aigua cada cop més veloç. Ja tinc l'ombra a sobre, la cadena es tensa, jo paralitzat tanco els ulls i empasso saliva. Sento com el mar s'agita, m'esquitxa, bull. El soroll davant meu és eixordador, i jo continuo sense atrevir-me a obrir els ulls.

Passen segons, minuts, què sé jo...

Finalment obro els ulls i, davant meu, apareix un peix d'uns 15 metres que es baralla amb la cadena, completament tensa però fermament ancorada a la roca, o això vull creure jo.

Retorno a la vida, i el meu cap, que fins aleshores s'havia quedat bloquejat, va reaccionant. Miro atemorit cap a la segona cadena, la qual encara es manté en la mateixa posició que jo l'havia fotografiada uns minuts abans. Sense atrevir-me a mirar de nou l'enorme peix, nedo tant ràpid com puc cap a la riba, resant perquè la segona cadena no es mogui, i tement que de fer-ho, aquesta pugui ser més llarga que la primera. Afortunadament, no arribo a comprovar-ho i aconsegueixo sortir de l'aigua tremolant i incrèdul, i miro enrere just a temps per veure com el peix gegant es calma i desapareix en les profunditats.

I jo m'enrabio!!! La situació és surrealista i els meus pensaments també: penso que si hi ha un peix com aquest encadenat, algú l'ha d'haver lligat, i per tant qui ho hagi fet podria haver tingut la delicadesa d'avisar del perill.

Em vesteixo, agafo les meves coses i enfilo el camí de tornada i és llavors quan veig el cartell.
Al vespre, ja més relaxat però encara incrèdul vaig a la cafeteria habitual i quan el cambrer em porta el vas de raki, li ensenyo la nota al cambrer i em confirma les meves sospites al traduir-me amb total normalitat: "προσοχή: επικίνδυνα ψάρια Atenció: peix perillós"