42.565

Ell:

- Saps, començo a estar farta que em pressionis – va dir ella.
- Pressionar? Si ni tant sols he començat a fer-ho, espera d’aquí a unes setmanes… - responc jo en to sorneguer.

Feia anys que la coneixia. Jo passava cada matí per davant d’on ella treballava, mig endormiscat, i la veia repartint somriures i alegries a tothom qui se li plantava al davant. Tota ella era vitalitat i energia, era d’aquelles persones que encomanen optimisme i jo per aquelles dates en necessitava i molt. Ràpidament es va convertir en una mena de droga per mi: em llevava pel matí pensant en el moment que la veuria, i el sol pensament ja m’omplia de joia. Corria com un llampec per la casa, sabent que qualsevol minut que m’estalviés aquí l’agrairia després, agafava el metro esbufegant i renegava quan aquest tardava més del compte en arribar, i finalment, ja a la parada de Plaça Espanya, notava com se m’accelerava el cor quan pujava les escales i la veia de lluny. Llavors volia aturar el temps, però jo tímid i poruc com sempre, no m’atrevia ni a aturar-me a mi mateix, i així passava lentament mirant-me-la de forma dissimulada per continuar la meva ruta cap a l’oficina.

Així passaren molts mesos, fins que un dia em vaig decidir a fer el pas. No sé què em va passar, suposo que vaig tenir un rampell de valentia, i tal i com passava prop d’ella m’hi vaig acostar i li vaig dir amb seguretat: “Bon dia maca, me’n dones un?”. La seva reacció no va poder ser millor, “mmm... tirant floretes de bon matí? M’agrada” em respongué, “i a canvi te’n donaré un de ben especial que et portarà molta sort”. Van ser les primeres paraules que vam intercanviar i jo vaig marxar més feliç que mai.

A partir d’aquell dia, i amb l’excusa de que no em portava sort, vaig passar cada matí per davant seu i cada cop li tirava una floreta més gran. Recordo com si fos ahir la que li vaig tirar per últim cop: “I què hi fa que una princesa tant preciosa com tu no s’està en un palau i a canvi s’està en aquesta caixa de sabates?”. I fou llavors que em digué que n’estava farta dels meus comentaris. Li vaig respondre la primera tonteria que em va venir al cap i vaig continuar el meu camí, coneixedor que alguna cosa s’havia trencat. No vaig voler entretenir-me en aquell moment a pensar-hi, liat davant de tot un dia de feina que em quedava per endavant.

Al vespre però, quan vaig iniciar la rutina de comprovar si m’havia donat sort, vaig sentir una punxada de dolor en recordar les seves paraules. Havien estat clares i directes. Em vaig dir a mi mateix que aquella dona, m’havia donat més del que ella mai arribaria a saber, i no es mereixia que pel meu caprici la pressionés d’aquella manera.

Decidit. La vaig trobar a faltar al principi, però jo per aquelles dates ja m’havia impregnat de molta de la seva vitalitat i al cap de poc temps la vaig oblidar per centrar-me en altres projectes.


Ella:

- Saps, començo a estar farta que em pressionis – vaig dir jo.
- Pressionar? Si ni tant sols he començat a fer-ho, espera d’aquí a unes setmanes… - va respondre ell en to sorneguer.

Recordo perfectament el primer dia que aparegué davant meu. Ell estava nerviós com molts dels que se m’apropen per primera vegada i me’n demanà un amb veu tremolosa.

Sempre m’he preguntat perquè causo aquest estrany efecte en tothom, així que depenent de l’humor en que m’agafen em disposo a divertir-me a costa d’ells, o per contra els ignoro completament. Aquell dia però, segurament perquè estava a la feina i sóc molt professional, vaig contestar de forma amable amb el clàssic truc que molts anys enrere m’havia ensenyat la Mari “fes-los creure que és especial, que tindran sort...” i així ho vaig fer tot pensant que potser em guanyava un bon client.

Dit i fet, la jugada em va sortir rodona i a partir de llavors, l’home se’m plantava al davant cada dia puntual com un rellotge. Al principi encara estava una mica nerviós, però poc a poc es va anar relaxant. El que no va canviar gens era la nostra conversa: ell se’m queixava entre rialles que el del dia anterior no era tan especial com jo li havia dit i que ni molt menys li havia portat sort, i jo em disculpava divertida, jurant-li i perjurant-li que el d’avui si seria especial.

Un dia però, tot fou molt diferent: davant del seu típic comentari queixós, li vaig etzibar un impertinent “n’estic farta que em pressionis”. Glups...

Jo vaig ser la primera sorpresa en adonar-me que aquelles paraules havien sortit de la meva boca, què m’havia passat? Estava tant capficada pensant-hi que no vaig parar atenció al que em contestava, i així vaig estar tot el dia, preguntant-me perquè havia dit allò. Finalment després de donar-li moltes voltes vaig haver d’admetre que trobava l’home molt agradable i el què m’havia portat a fer aquell comentari era una certa frustració per la seva incapacitat de parlar de res més que no fos de si avui li donaria sort.

Identificat el problema, em vaig posar mans a l’obra per trobar-ne la solució. Sempre havia estat una persona d’aquelles que se’n diu “echada p’alante”, molt independent i directa. Aquest caràcter fort i decidit l’havia anat adquirint en bona mesura gràcies a haver de superar les mil dificultats que la vida em posava al davant per la meva manca de visió.

Així al matí següent vaig estar esperant impacient l’home que em demanava la sort amb tanta insistència. No sabia exactament què li diria, però això no em preocupava gens, ja se m’ocorreria alguna cosa.

Però els minuts passaven i l’home no vingué... ni aquell matí ni cap matí més.


Ells:

- Saps, començo a estar farta que em pressionis – va dir ella.
- Pressionar? Si ni tant sols he començat a fer-ho, espera d’aquí a unes setmanes… - va respondre ell en to sorneguer.


Els dos es van oblidar ràpidament de l’episodi i van continuar amb les seves vides, però capritxós que és el destí, al cap d’uns anys, un dia, el mateix dia, els dos es van enrecordar un de l’altre.

Fou quan sortí publicada aquesta notícia a totes les primeres pàgines dels diaris: “El número amb més sort és el 42.565” on es comentava que s’havia acabat de repartir el major premi de la loteria espanyola.

Ell llegí la notícia i feu un mig somriure convençut de que fou ella qui havia vengut el número.

Ella llegí la notícia i feu un mig somriure convençuda que ell havia estat l’afortunat comprador del número.