Ara que ja s'ha inventat la tele d'alta definició, jo reivindico des d'aquí la ràdio d'alta definició!!!!

I en què consisteix? Bueno, això lliga amb el tema dels "viatges al passat". Allà us comentava que amb un parell d'invents es podia veure el passat, però quedava per resoldre un petit tema: el so.

Però també tinc la solució per això, gràcies al mateix profe: resulta que en una altra classe, ens va dir que el so, no deixa de ser unes ones, com la llum per exemple, i que nosaltres només "escoltem" una petita fracció d'aquestes, i que les ones van perdent intensitat però que totes estan circulant per aquest món, rebotant amunt i avall com les pilotes aquelles que teníem de petits que botaven tant...

Des d'aquell dia vaig anar amb molt de compte amb el què deia... la dita de "las palabras se las lleva el viento" és mentida!!! resulta que tot el que diem, es queda per l'aire flotant esperant a que algú inventi un aparell amplificador d'ones per recuperar i tornar a escoltar el que has dit.

Clar, això presenta un gran problema: al llarg de la història els milions d'habitants han dit moltes coses (i no totes interessants segur...) per tant aquest aparell amplificador d'ones ha de permetre poder buscar, sintonitzar i amplificar exactament les que tu vols, i d'aquí surt el nom de "ràdio d'alta definició".

Serà una barreja entre les ràdios convencionals i el buscador de google. Tu seleccionaràs algunes paraules clau com "Jesús, anys 0030 - 0033, sermón de la montaña" i automàticament la radio et trobarà tots els sons relacionats.

Així, amb la combinació del supercohet, amb el supertelescopi i la ràdio d'alta definició, ja tenim el "home cinema" del futur per veure i escoltar el passat mentre estàs còmodament instal·lat al sofà del supercohet... quina passada!!!!

Un dels llibres que més m'ha enganxat, per la història (massa trepidant al principi), per ser novel·la històrica, per ser a Barcelona... vaja ho tenia tot perquè m'encantés i no em va defraudar.

Fa un temps vaig llegir un reportatge que feien sobre la novel·la i el seu autor, i explicaven que aquest era el seu primer llibre, i que abans que li publiquessin el tio s'havia patejat totes les editorials de la ciutat i que ningú donava 5 cèntims per la història... quanta gent es devia estirar dels cabells quan després es convertí en un èxit de ventes.

Adjunto un petit entreteniment que aniré completant, amb altres indrets que surten al llibre i algunes fotos.

Un superheroi molt especial, si ja sé que ja ha passat una mica de moda, però continua sent molt bo i com que potser encara no l'heu descobert us poso un parell de capítols:





I la seva web per seguir altres aventures seves i dels seus col·legues els huérfanos electrónicos:

http://calicoelectronico.com/

La primera recepta del blog, però us asseguro que ha valgut la pena l'espera i no volgueu saber el que m'ha costat aconseguir-la i la de temps que li anava al darrera. Però finalment ja és meva, i amb permís de l'autoritat competent, la fico aquí perquè guardar-se aquest tresor per un mateix és un pecat.

Aquí va la recepta:

Ingredients:

• 500 gr de pebrots verds fins


• 1 ceva gran


• 5-6 tomàquets madurs


• 1 carbassó


• cervesa natural (1 tassa de tallat)


• Oli de girasol (1 tassa de tallat)


• Farina


• Oli d'Oliva


• Sal

Preparació:

1. Es fica en un vol la cervesa i l'oli de girasol


2. S'afegeix sal i farina


3. Es barreja fins que agafa consistència de plastilina


4. S'extén la massa en una safata de forni es posa a coure mentre es preparen les verdures


5. En un altre vol es tallen totes les verdures petites


6. Un cop totes tallades, s'afegeix força oli d'oliva i sal, i es barerja tot.


7. Es posa sobre la massa pre-cuita i es torna a posar al forn a uns 150º 45 minuts aprox.


8. Passats els 45 minuts, la coca està feta i preparada per ser menjada.

Com sempre ara només em falta una mica de pràctica perquè em surti tant bona com a la seva creadora, voluntaris per fer de conillet d'índies??

Actualització 13/07/07: Ja vaig trobar els meus conillets d'índies i a jutjar com devoraven, crec que no em va sortir dolenta, tot i ser el primer cop que la feia jejeje... Us adjunto una foto perquè us feu una idea.

Aquests dies ha sortit per les notícies que el pentàgon, l'any 94, va investigar la construcció de d'una arma química mortal: la "bomba gay"

Aquesta estaria formada per substàncies afrodisíaques i es tiraria sobre els soldats enemics, els quals sentirien un ímpuls irrefrenable de fer l'amor i no la guerra, minant la moral de les tropes enemigues. Sembla però que mentre investigaven això, es van adonar que seria molt més senzill i eficaç redescobrir la bomba fètida (suposo que hi ha molts més productes químics que fan pudor que d'afrodisíacs)

I jo em pregunto: la mateixa bomba servirà per les lesbianes o n'hauran de fer una específica? I pels heteros? Us imagineu que la "bomba hetero"caigués en mans del Vaticà? Finalment acabarien amb l'homosexualitat encara que corressin el risc de convertir tot el món en una gran orgia...

No us creieu la notícia?? Doncs ha sortit a la Ser, Catalunya Ràdio, BBC, France24 i ja està a la wikipedia amb tot de referències... ver para creer!!

Aquesta és una altra de les meves debilitats... m'encanten les paraules compostes, sobretot perquè són autoexplicatives, molt visuals i amb una lògica aplastant.

Us adjunto unes quantes de les meves predilectes:

• Primmirat, palplantat, pelacanyes, esmaperdut, escalfacadires, escalfabraguetes, llepafils, llepaculs, somiatruites, escanyapobres, cagadubtes, bocabadat, espantasogres, setciències...

N'hi ha d'altres que fem servir tant sovint que ja ni ens adonem que són paraules compostes:

• Paraigües, eixugamans, rentaplats, salvavides, celobert, tocadiscos, entresòl, cobrellit, telaranya, trencaclosques, matamosques, paraxocs, parabrises, gratacels...

Per algun motiu m'agraden més les catalanes, fan més de poble, no sé... però en castellà també n'hi ha de divertides:

• hazmerreir, sabelotodo, saltamontes, tentempié, aguafiestas, cantamañanas...

I suposo que n'hi ha en moltes llengües, una de les que més m'agrada també és l'anglesa "breathtaking" que es pot traduir al català amb una altra de xula: "corprenedor".

Així hi ha qui col·lecciona cromos, clauers, cotxes, segells... doncs jo col·lecciono paraules. És més original que els anteriors i més barato.

Brillant idea!

Potser n'heu sentit a parlar, va sortir a les notícies farà un parell d'anys, però la idea ja feia uns anyets que havia nascut als Estats Units i s'havia anat extenent per tot el món. En què consisteix? Molt senzill, pots anar a caçar un llibre o alliberar-ne un de teu.

Per anar de cacera:

1.- Has d'anar als llocs on hi ha més possibilitats de caçar. Per això entres a la web que t'adjunto a sota i busques a la teva ciutat on hi ha llibres "alliberats".
2.- El llegeixes.
3.- Entres a la web i escrius una nota en el "diari del llibre", així se li podrà seguir la pista i veure per on ha viatjat, a quines mans ha caigut, si ha agradat, etc.
4.- El tornes a alliberar.

Per alliberar-ne un de teu:

1.- Molt important: abans d'alliberar-lo el llegeixes!!
2.- El registres: és molt senzill, entres a la web i t'imprimeixes i li enganxes una etiqueta
3.- L'alliberes deixant-lo a una cafeteria, o el dones a un amic...
4.- Esperes pacientment a veure si qui el troba vol ficar una nota a la web, i llavors automàticament t'enviaran un mail perquè li puguis seguir la pista al teu ex-llibre.

Divertit i original oi? Doncs apa, mireu-vos una mica la vostra estanteria i penseu-vos d'alliberar un o dos llibres, al final estan molt avorrits allà esperant que algú se'ls torni a llegir... quin desperdici, tenir un llibre que només s'han llegit una, dues o 5 persones i que el 99% del seu temps se l'ha passat en una estanteria acumulant pols... no us fa peneta????

El link és: http://www.bookcrossing-spain.org/

Fa anys em vaig quedar de pedra quan em van explicar que les estrelles que ara veiem en el cel, segurament ja no existeixen... com que no existeixen? jo les veig!!! vaig protestar en el seu moment.

Després ho vaig començar a entendre, tot i que cada cop que hi penso m'agafa vertígen. Què em volia dir el profe? Doncs que aquestes estrelles estan tan lluny que la seva llum tarda molts anys a arribar fins a nosaltres, de manera que el que estem veient ara mateix és l'estrella tal i com era fa molts anys enrera. Això dóna molt de joc oi?

Per exemple, resulta que els estrellats (és a dir els marcianos que no són de mart però que són de les estrelles) que veuen la terra, estan mirant el passat de la terra... És més, el dia que s'inventi un supercohet superàpid (més ràpid que la llum clar), alhora que s'inventi un supertelescopi superpotent que permeti fer un megazoom, llavors podrem enviar un tio a l'espai a supervelocitat i quan miri enrera a la terra resultarà que ,Oh sorpresa, veurà el passat... Segons la velocitat del cohet i el lluny que vagi, podrà veure's a si mateix enlairant-se, o veure el dia del seu neixement, etc.

Les possibilitats són infinites, podries veure el passat com si d'un vídeo es tractés: només hauríes d'apropar-te o allunyar-te de la terra a la distància que tu vols: que t'interessen les guerres, doncs apa agafes el teu cohet i t'allunyes fins a topar-te amb la llum del 1939 i revius l'inici de la 2ª Guerra Mundial... que te n'has cansat de la història i vols reviure la final de Wembley, doncs agafes el cohet, t'apropes i en qüestió de segons has passat d'estar veient el Hitler a veure el Koeman...

Clar imagina't que en un futur tothom pot tenir accés a aquests invents: seria com tenir gravat tot el que succeeix al món en una cinta de vídeo... això sí que és el "Gran Hermano"!!!

Imagineu-vos lo senzilla que serà la vida dels polis, ni CSI, ni poli científica ni tonteries, els polis senzillament han de retrocedir en el temps còmodament instal·lats en el seu cohet mentre mengen crispetes i miren qui va ser l'assassí.

També és el final dels espies, i dels investigadors privats que contractes per seguir la teva dona i comprovar si t'és infidel, per descomptat tots els historiadors de pet al paro (ja hi són? bueno és veritat si), també permetrà comprovar si Jesús realment va convertir l'aigua en vi a les bodes de Canà, etc.

Bec massa Margarites i Aigües de València oi?? prometo que ho deixaré...

Actualització del dia 14 de juny: M'acaben de comentar que hi ha una peli on la prota és la Jennifer López (de nom "Deja vú" potser?) en que l'argument és exactament aquest... mmm... ja m'han copiat la idea... els hauré de demandar!!! Això si estic intrigat per saber com resolen el tema del sò... jo també tinc la meva teoria pel so que explicaré un altre dia...

Mmm... crec que hauria de posar alguna recepta de cuina en breu, més que res per no quedar com un alcohòlic, però què hi farem, esto es lo que hay...

Y lo que hay avuí es diu Còctel Margarita. Aquest cop, qui me l'ha passat no és originari del país, però segur que no té res a envejar als que fan els mexicans.

Recepta:

• 5 parts de tequila
• 2.5 parts de curaçao (o grand marnier)
• 2.5 parts de lima rives (o llimona)
• Tot barrejat, es fica al congelador mínim dues hores, i es serveix amb la copa amb sal al voltant i gel picat...

El parell de cops que l'he intentat no em surt tant bo com l'original, suposo que perquè em falta pràctica, no vull pensar s'han oblidat algun "toque secreto". Jo continuaré insistint fins que em surtin igual de bons...

Ell:

- Saps, començo a estar farta que em pressionis – va dir ella.
- Pressionar? Si ni tant sols he començat a fer-ho, espera d’aquí a unes setmanes… - responc jo en to sorneguer.

Feia anys que la coneixia. Jo passava cada matí per davant d’on ella treballava, mig endormiscat, i la veia repartint somriures i alegries a tothom qui se li plantava al davant. Tota ella era vitalitat i energia, era d’aquelles persones que encomanen optimisme i jo per aquelles dates en necessitava i molt. Ràpidament es va convertir en una mena de droga per mi: em llevava pel matí pensant en el moment que la veuria, i el sol pensament ja m’omplia de joia. Corria com un llampec per la casa, sabent que qualsevol minut que m’estalviés aquí l’agrairia després, agafava el metro esbufegant i renegava quan aquest tardava més del compte en arribar, i finalment, ja a la parada de Plaça Espanya, notava com se m’accelerava el cor quan pujava les escales i la veia de lluny. Llavors volia aturar el temps, però jo tímid i poruc com sempre, no m’atrevia ni a aturar-me a mi mateix, i així passava lentament mirant-me-la de forma dissimulada per continuar la meva ruta cap a l’oficina.

Així passaren molts mesos, fins que un dia em vaig decidir a fer el pas. No sé què em va passar, suposo que vaig tenir un rampell de valentia, i tal i com passava prop d’ella m’hi vaig acostar i li vaig dir amb seguretat: “Bon dia maca, me’n dones un?”. La seva reacció no va poder ser millor, “mmm... tirant floretes de bon matí? M’agrada” em respongué, “i a canvi te’n donaré un de ben especial que et portarà molta sort”. Van ser les primeres paraules que vam intercanviar i jo vaig marxar més feliç que mai.

A partir d’aquell dia, i amb l’excusa de que no em portava sort, vaig passar cada matí per davant seu i cada cop li tirava una floreta més gran. Recordo com si fos ahir la que li vaig tirar per últim cop: “I què hi fa que una princesa tant preciosa com tu no s’està en un palau i a canvi s’està en aquesta caixa de sabates?”. I fou llavors que em digué que n’estava farta dels meus comentaris. Li vaig respondre la primera tonteria que em va venir al cap i vaig continuar el meu camí, coneixedor que alguna cosa s’havia trencat. No vaig voler entretenir-me en aquell moment a pensar-hi, liat davant de tot un dia de feina que em quedava per endavant.

Al vespre però, quan vaig iniciar la rutina de comprovar si m’havia donat sort, vaig sentir una punxada de dolor en recordar les seves paraules. Havien estat clares i directes. Em vaig dir a mi mateix que aquella dona, m’havia donat més del que ella mai arribaria a saber, i no es mereixia que pel meu caprici la pressionés d’aquella manera.

Decidit. La vaig trobar a faltar al principi, però jo per aquelles dates ja m’havia impregnat de molta de la seva vitalitat i al cap de poc temps la vaig oblidar per centrar-me en altres projectes.


Ella:

- Saps, començo a estar farta que em pressionis – vaig dir jo.
- Pressionar? Si ni tant sols he començat a fer-ho, espera d’aquí a unes setmanes… - va respondre ell en to sorneguer.

Recordo perfectament el primer dia que aparegué davant meu. Ell estava nerviós com molts dels que se m’apropen per primera vegada i me’n demanà un amb veu tremolosa.

Sempre m’he preguntat perquè causo aquest estrany efecte en tothom, així que depenent de l’humor en que m’agafen em disposo a divertir-me a costa d’ells, o per contra els ignoro completament. Aquell dia però, segurament perquè estava a la feina i sóc molt professional, vaig contestar de forma amable amb el clàssic truc que molts anys enrere m’havia ensenyat la Mari “fes-los creure que és especial, que tindran sort...” i així ho vaig fer tot pensant que potser em guanyava un bon client.

Dit i fet, la jugada em va sortir rodona i a partir de llavors, l’home se’m plantava al davant cada dia puntual com un rellotge. Al principi encara estava una mica nerviós, però poc a poc es va anar relaxant. El que no va canviar gens era la nostra conversa: ell se’m queixava entre rialles que el del dia anterior no era tan especial com jo li havia dit i que ni molt menys li havia portat sort, i jo em disculpava divertida, jurant-li i perjurant-li que el d’avui si seria especial.

Un dia però, tot fou molt diferent: davant del seu típic comentari queixós, li vaig etzibar un impertinent “n’estic farta que em pressionis”. Glups...

Jo vaig ser la primera sorpresa en adonar-me que aquelles paraules havien sortit de la meva boca, què m’havia passat? Estava tant capficada pensant-hi que no vaig parar atenció al que em contestava, i així vaig estar tot el dia, preguntant-me perquè havia dit allò. Finalment després de donar-li moltes voltes vaig haver d’admetre que trobava l’home molt agradable i el què m’havia portat a fer aquell comentari era una certa frustració per la seva incapacitat de parlar de res més que no fos de si avui li donaria sort.

Identificat el problema, em vaig posar mans a l’obra per trobar-ne la solució. Sempre havia estat una persona d’aquelles que se’n diu “echada p’alante”, molt independent i directa. Aquest caràcter fort i decidit l’havia anat adquirint en bona mesura gràcies a haver de superar les mil dificultats que la vida em posava al davant per la meva manca de visió.

Així al matí següent vaig estar esperant impacient l’home que em demanava la sort amb tanta insistència. No sabia exactament què li diria, però això no em preocupava gens, ja se m’ocorreria alguna cosa.

Però els minuts passaven i l’home no vingué... ni aquell matí ni cap matí més.


Ells:

- Saps, començo a estar farta que em pressionis – va dir ella.
- Pressionar? Si ni tant sols he començat a fer-ho, espera d’aquí a unes setmanes… - va respondre ell en to sorneguer.


Els dos es van oblidar ràpidament de l’episodi i van continuar amb les seves vides, però capritxós que és el destí, al cap d’uns anys, un dia, el mateix dia, els dos es van enrecordar un de l’altre.

Fou quan sortí publicada aquesta notícia a totes les primeres pàgines dels diaris: “El número amb més sort és el 42.565” on es comentava que s’havia acabat de repartir el major premi de la loteria espanyola.

Ell llegí la notícia i feu un mig somriure convençut de que fou ella qui havia vengut el número.

Ella llegí la notícia i feu un mig somriure convençuda que ell havia estat l’afortunat comprador del número.

I amb aquesta entrada dono per inaugurada una nova secció del blog... uys perdoneu és que passades les eleccions ara trobo a faltar que s'inaugurin coses.

A lo que íbamos: que també inclouré aquí alguna recepta i beguda i per començar ficaré la de l'Aigua de València recepta secreta d'una nativa del país, per tant no ho escampeu si us plau.

La cosa va més o menys així:

• 1/2 litre de cava semi (si fos brut s'ha d'afegir sucre i la recepta es complica)
• 1/2 litre de suc de taronja
• 1 copa de cointreau
• 1/2 copa de vodka

Tot servit ben fresquet i mmm... que bé que entra!!!