Diuen que la història l’escriuen els vencedors, i la llegenda de Sant Jordi no n’és una excepció, però jo ara t’explicaré la veritable història de Sant Jordi i el drac.

Resulta que els dracs, lluny de ser uns éssers perversos que escupen foc i es mengen belles princeses, són unes criatures encantadores, pacífiques, intel·ligents i molt amistoses tot i que una mica solitàries.

Hi havia una època, fa molts i molts anys, en que a la terra hi havia mooolts dracs, bastants més que a l’actualitat de ben segur... Eren bons temps pels dracs, temps en que tothom els admirava, i es deia que si veies un drac, et portava mil i un dies de bona sort. A més, uns pocs privilegiats podien presumir de tenir com amic a un drac.

Entre aquests privilegiats, hi havia la princesa d’unes terres llunyanes. De fet es podia dir que eren molt més que amics, doncs es passaven dies sencers junts, ella li parlava de la seva trista vida a palau, i ell la distreia explicant-li mil llegendes i aventures de dracs, que la feien somniar i riure. Es professaven veritable amor un a l’altre i ella era eternament feliç les estones que podia passar al seu costat.

Però el seu pare, el rei, es mirava aquesta relació amb desconfiança. Ell anhelava que la seva filla es casés amb un príncep per així poder ampliar el seu reialme i les seves riqueses, així que va conspirar per desfer-se del drac. Va contractar a tots els pregoners i trobadors perquè difonguessin que els dracs, havien contret una estranya malaltia que els feia escopir foc i els feia embogir convertint-los en criatures perilloses. Al mateix temps va enviar al seu millor cavaller a matar-lo.

El cavaller que com hauràs endevinat s’anomenava Jordi, va anar a trobar al drac. Un cop davant d’ell, incapaç de matar-lo, li va explicar tot. El drac, ben trist a l’adonar-se de tots els problemes que estava causant i sobretot de que no tornaria a veure a la seva princesa, li va proposar la següent solució: ell desapareixeria i s’amagaria perquè no el tornessin a veure i el cavaller Jordi tornaria a palau explicant que havia matat el drac. Per acabar li demanà com a últim favor que li entregués un regal a la seva princesa, i amb aquestes paraules li donà la flor més maca mai vista sobre la terra.

Així fou com el drac capcot s’allunyà mentre el cavaller tornava amb el seu rei per explicar-li la mort del drac i entregar-li la flor a la princesa.

I aquesta és la veritable història contada tal i com realment va succeir. A partir d’aquell dia els dracs van anar desapareixent i per contra una nova flor que ara anomenem rosa va anar poblant els nostres jardins i cors.

I em preguntaràs com és que jo conec aquesta història? Doncs perquè el drac de Sant Jordi es deia Puff i fou ell mateix qui me la va contar amb els ulls vidriosos quan jo encara era jove i no havia conegut ni princeses ni regalat cap rosa per Sant Jordi.

Aparescut a La Vanguardia del passat 6 d'abril:


Domingo 6 de Abril. 10:00 de la mañana. Beso para mi querida esposa. Beso y tierno abrazo de mi adorada hija de tres años y medio. Me dispongo a ir al habitual partidillo de fútbol en el campo cercano con el grupo de compañeros. Llevo 60 kilómetros en las piernas desde el viernes. "Cariño, me voy al campo en bici".

La mañana es preciosa. El olor del fresco bosque me alimenta de energía. Parece que llevo buen ritmo, llegaré pronto. ¡Ojo! Se acerca "la curva". Pedaleo por "la curva" con el gran respeto que siento hacia ella. Es una mala curva. A medio camino de superarla y por el carril opuesto, entra en escena una motocicleta y sus dos ocupantes. Parece haber perdido la trazada. Viene hacia mí. Varío mi trayectoria para liberarme de lo que hubiera podido suponerme un enorme impacto. Lo consigo. Ellos no.

El más horrible estruendo inunda mis oídos. Dirijo la mirada con el horror ya en mis sentidos. No es una pesadilla. Han colisionado de frente con la furgoneta que me seguía. Dos cuerpos tumbados. Inmóviles. Un hilo de miedo carmín brota de uno de los cascos y con rapidez cruza la carretera de lado a lado. Uno de los cuerpos se incorpora, mira a su compañero, novio, marido, hermano, amigo, quién sabe. No sé qué hay en esa mirada. Sólo sé que no la olvidaré nunca. Silencio dentro del pánico. Exclamo a los otros conductores para que se detengan. Llamo al 112 rogando ayuda. Ignoro cómo ser más efectivo. Me tiemblan las piernas. Mi corazón late con fuerza.

¿Qué más puedo hacer? ¿Donde está la ambulancia? La impaciencia nos embriaga a todos. La sangre nos asusta y nos tiñe los sentidos. ¿Dónde está la ambulancia? ¡Una sirena!, "¡todos fuera, dejad paso!", grito con energía. La policía local. ¿Dónde esta la ambulancia? 20 minutos tarda la ambulancia. Estábamos a 3Km de Sant Pere de Ribes. No importa ahora. Ya están aquí y saben cómo arreglar esto.

Miro con esperanza a los profesionales que se lanzan sobre uno de los cuerpos. No me gusta lo que veo. Llega el helicóptero. No me gusta lo que veo. El paramédico le hace un gesto negativo con sus brazos al piloto. No hay nada que hacer, parece querer decir. Me pesa la cabeza. De mis ojos brotan tristeza y rabia.

El conductor de la furgoneta tiene la mirada perdida. De los ojos del buen hombre brota dolor. Me dice que se le han echado encima. Lo sé. A mi pesar, lo he visto todo. Le abrazo. Se echa a llorar.

Llamo a mi mujer. Le cuento con voz temblorosa. "Te quiero, dale un beso a la niña, nos vemos en un ratito". La dorada manta térmica nos enmudece a todos ante nuestra impotente mirada. Mientras, el viento que la levanta nos recuerda esos 44 años que se han ido.

Delante de mis narices. En segundos. No he podido hacer nada. Algo ha muerto en mi hoy. Nunca olvidaré. Nunca.

Domingo 6 de Abril. 11:40 de la mañana. Se acabó el día para mí.

Pos eso, més tramuntanades però ara en fotos.




I el link

La Generalitat en previsió de que continui la sequera en els pròxims mesos, ha preparat una campanya publicitaria per tal de concienciar a Espanya (i de pas pressionar al Zapatero) de la necessitat de portar aigua potable a Barcelona.

Us avanço el cartell de la campanya:

Encara no sé com he acabat trobant aquest vídeo que m'ha semblat interessant encara que molt interessat.

Saps que votant al PSOE pots estar afavorint al PP? Curiós oi? aquí ho expliquen.

Sembla que últimament ens envaeixen molt sovint, notícies sobre la creació de vida artificial, implantació de membres biònics (la qual em porta records d'un mite de joventut ays...), carn d'animals clonats, i aliments transgènics. Jo ja estic esperant la nova generació de superhomes i mutants variats.

Mentre algun aprenent de Doctor Frankenstein treballa, jo avanço alguna de les noves criatures que apareixeran en els pròxims anys:

• Homo Oloris: Amb un nas 4 cops més gran de l'habitual, aquest nou home és capaç d'obtenir el seu aliment a partir de les olors. En un futur serà una subespècie molt minoritària, condemnada a viure en jardins plens de plantes aromàtiques i en restaurants de cuina tradicional de "la abuela". Mai pujaran als ascensors, ni aniran a gimnasos i acostumaran a anar pel carrer amb mascarilles. Seran fàcilment reconeixibles perquè seran molt prims i malaltissos degut a les pudors cada cop més habituals en el nostre món.

• Homo biosostenibilus : L'últim avenç en sostenibilitat, serà aquesta nova subespècie humana, la qual es caracteritzarà perquè durant els seus primers anys de vida recollirà i emmagatzemarà energia de la forma tradicional, però arribat a la seva maduresa (al voltant dels 16 anys) reciclarà els seus propis residus, alimentant-se directament d'aquests. Es reconeixeran perquè físicament no envelliran i viuran molts anys, de fet serien immortals a no ser que pateixin una fuita traumàtica d'energia (el que tradicionalment s'anomena com "accident") o que algú els hi robi els seus residus, és per això que seran molt esquerps, solitaris i independents. La humanitat però estarà eternament en deute amb ells, perquè ells , viatjaran a galàxies llunyanes i descobriran nous mons i noves espècies siderals.

• Homo fotosinteticus: A vegades tinc dubtes de si aquest especímen ja existeix, només cal anar a la platja a l'estiu i veure la quantitat de gent que està tumbada al sol...

• Homo oculis: Com el seu nom indica, aquest s'alimenta pels ulls, possiblement aquesta espècie ja existeix també entre nosaltres, i d'aquí sortirien l'expressió "Se m'està menjant amb els ulls"

Després d'un cap de setmana intensiu de practicar receptes d'arròs, aquí va una recepta, directament portada del país de l'arròs (i no és xina, pobrets, ja els hi agradaria als xinos cuinar coses tant bones!!) :

Ingredients:

• 1/2 tall de cansalada
• 1 quiriguilla (patata)
• 2 tomàquets
• Costellar de porc (250 gr per dos persones)
• Butifarró (butifarra negra) 5 talls
• 1 cabessa d'alls
• Cigrons (50 gr)
• Arròs (100 gr per persona)
• Pebre vermell
• Colorant

Passos:

1. La cansalada tallada petita, el costellar i les patates es fregeix fins daurar-les.
2. Es sofregeix 1 tomàquet amb pebre vermell
3. Es tira l'arròs i el doble d'aigua que d'arròs.
4. Es tira la cansalada, el costellar, el butifarró i els cigrons
5. Es fica la cabessa d'all al mig de la paella
6. Es tira una collerada de cafè de colorant
7. Es tiren unes rodanxes senceres de tomàquet
8. Es sala al gust (sobretot la carn)
9. Es fica al forn 30 minuts a 250 graus.
   

Pos ala, i deu ser la sort dels principiants, perquè el primer que vam fer va sortir amb aquesta bona pinta:

Link amb fotos de l'arribada dels Reis a Barcelona en els últims anys.