No sé si és el dia, que és estiu, que s'apropa el cap de setmana o senzillament que el Grafitti té un efecte revitalitzador, el cert és que el vaig descobrir fa uns dies i m'encanta.

Em fa pensar en una festa sota la llum de la lluna, en agun país exòtic i paradisíac, i ja posats, algú balllant sota els efectes de massa alcohol o d'alguna droga de nom irreconeixible.

Link: plànol de graffitis



La fiesta ____________________________________________________La fiesta II

Bé, allà pels voltants de Sant Jordi, comentava les ganes que tenia d'agafar el llibre "Llegendes de Barcelona". Fa unes setmanes l'he acabat, i és moooolt recomanable si t'agrada conèixer anècdotes de Barcelona.

Us adjunto un seguit de curiositats per veure si us hi animeu:

• Alt com un Sant Pau: Sembla que cap al segle XV Barcelona era un centre exportador d'espases i que els seus artesans feien unes espases molt valorades pels cavallers de tota Europa. Així el gremi dels espasers va adquirir una gran importància. Per aquella època Barcelona tenia una espasa simbòlica enorme, que es treia en moltes desfilades. L'espasa és també el símbol de Sant Pau, i és així com cada any fins al segle XVIII a la festa gremial dels espasers, un home, vestit com Sant Pau passejava pels carrers amb l'espasa enorme. Per tal que l'espasa quedés bé, el gremi havia de llogar a un home alt i fort (normalment un bastaix) i així és com va sortir l'expressió.
• La quinta forca: Generalment les forques de la ciutat eren 4, però els encarregats de recollir els cossos dels penjats també havien d'anar a recollir els d'una quinta forca que es trobava en un turó situat en el camí ral entre que anava de Sant Andreu a Montcada. Per anar-hi a peu, quedava molt lluny i d'aquí surt la frase "això està a la quinta forca".
• Setze jutges mengen fetge d'un penjat: El llibre diu que la carn humana, en aquell temps era molt apreciada i que el fetge era el millor, de manera que hi havia la tradició de que els jutges, un cop penjat un pres, es menjaven el fetge del condemnat.
• Matar el cuc: S'explica que un any va haver-hi una fortíssima epidemia a Barcelona que es creia era provocada per un cuc que arribava al cor provocant la mort i, per tal de matar la bestia i que per matar-lo s'havia de menjar una engruna de pa en dejú que servia d'asquer i de seguida un aiguardent ben fort... i sembla que el pa amb aiguardent va calar malgrat l'epidemia ja hagués desaparescut molts anys després... i ara ja no és costum això però ens ha quedat la frase.

Fins aquí una petita mostra, però n'hi ha moltes altres que surten al llibre com nou de trinca, el rosari de l'aurora, la mare del Tano, etc.

Humor surrealista i absurd portat a l'extrem. Ja de ben petit em va atrapar amb la seva senzillesa i la seva música enganxosa, i amb els anys lluny de cansar-me'n, cada cop m'agraden més.

Fa poc, m'he comprat la col·lecció amb tots els seus episodis, i estic en procés de redescobrir-la, i he pensat que us convidaria a redescobrir-la amb mi posant-vos algun dels seus episodis més divertits:

Bé aquí teniu una altra de les meves col·leccions, i com en el cas de les col·leccions de paraules compostes, aquesta afició també em surt molt barateta.

Es tracta de col·leccionar fotos de graffitis.

Com bé ens recorda la dita "sobre gustos no hi ha res escrit" i jo em considero que tinc gustos ben extranys, però crec que algun d'aquests farien un molt bon paper en algun museu al costat d'altres obres d'art més "chic", però desgraciadament, els graffitis no són massa apreciats, pel públic entès en art, així que el dia que menys t'ho esperes, descobreixes amb incredulitat que aquests han desaparescut de la seva paret.

M'agrada pensar que han marxat de gira, com si es tractés d'una exposició itinerant que, sortosament, ha parat uns dies a la meva ciutat, però desgraciadament no és així i sé que els grafftis també moren, de manera que vull guardar-ne un testimoni de que durant un temps van ser allà.

I ja posats, us dic que un dia d'aquest jo també fundaré una ONG per demanar l'amnistia dels grafftis més macos... ara que estan tan de moda les ONG i que n'hi ha tantes, trobo que és una causa justa i noble.

Us deixo amb alguns dels grafftis que tinc i mica en mica l'aniré ampliant.

Nen del carrer ...................................................................Observant




Bella paret Vella............................................................... Ocells i conills


Cor viu..............................................................................Son rosas sonrisas

Notícies: Piden juzgar a Aznar por la guerra de Iraq

Seria maco, si no fos que no serà veritat... està clar que si vols mentir, robar i matar amb total impunitat i a sobre quedar com un heroi i ser aplaudit i estimat per milions de persones la solució és... SER POLÍTIC!!!!

I mentre a l'Irak uns continuen morint (80 morts més avuí), l'Aznar surt acusant al Govern de "enemigo de la libertad" . Ver para creer... i totes aquestes notícies en el mateix dia juas!!!

No us descobriré a aquestes alçades la meva passió pel Mediterrani, el que si us descobriré és aquesta exposició que fan fins al Setembre al Palau Robert, amb fotografies antigues i actuals de diferents llocs del Mediterrani.

Us n'adjunto unes de mostra, però compte, d'aquestes n'hi ha una que és meva... la descobriu?



































Informació sobre l'exposició "La Mediterrànea dels fotògrafs al Palau Robert

Al cor del Raval hi ha aquesta petita església reconvertida en llibreria on es troben perles força curioses, algunes una mica irreverents, tot s'ha de dir, com la revista LESBY PRINCESAS, on trobem un interessant article titulat "Cenicienta nos cuenta como salió del armario".

Practicava un dels meu esports preferits, xafardejar llibres a l'FNAC quan un tio se'm planta davant pretenent fer veure que em coneixia. Odio que m'interrompin d'aquesta manera...

- Jordi? Ets el Jordi oi?

"Merda... potser si que em coneix" penso, així que me'l miro amb més deteniment; cabell canós i desgrenyat, uns 45 anys, mirada tímida, posat encongit, samarreta esparracada d'un concert del Boss de l'any 94, maltractat per la vida... "uffff... quina mala pinta, definitivament no et conec".

- Si home, no em recordes? Sóc el Sergi collons, estàvem en aquella ONG... Anda que no ens vam fotre farres junts...

- Osties cabrón, serà possible? - dic jo mentre reconec que potser si que s'assembla al xaval aquell que volia marxar de la ciutat per anar a criar vaques, i ens menjava el tarro sobre el calentament global... Osties ara que hi caic el tio, fou el primer boig que li vaig sentir parlar de la merda aquesta del calentament, i ara mira... no hi ha dia que no surti als diaris...

- Però quants anys fa que no ens veiem?? 10 anys com a mínim no... tio no has canviat gens...

Es fa un silenci incòmode i finalment reacciono amb un fil de veu "tu tampoc..."

Després de parlar de tot i res durant uns minuts més, ens despedim amb el típic "osties a veure si fem una quedada amb tota la penya aquella, val d'acord, tu ho montes oi? em truques!! Adeu, adeu..."

I cadascú marxa pel seu costat submergits en els records de quan realment, encara no havíem canviat.

Recordar: Del llatí re-cordis, tornar a passar pel cor. "Tornar a passar"... com una espècie d'allioli que et repeteix... anys després.

Sembla que ultimament el tema escabrós de les penes de mort i les execucions públiques amb les seves diferents formes (forques, degollaments, amputacions, afusellaments, fogueres, garrote vils, etc.) s'està posant de moda.

Reconec que a mi també m'atreu el tema, però no tant com per llegir-me el llibre aquest, però si el suficient com per llegir-ne el reportatge, i així de passada, he descobert l'origen d'un parell d'expressions:

• Aixecar la camisa: Sembla que a l'edat mitjana, per delictes menors i petits robatoris, es marcaven els criminals amb ferro calent. Així quan es sospitava que algú era un criminal se'ls hi aixecava la camisa. De com va degenerar l'expressió per acabar sent sinònim de qu et'han enganyat, ja és un misteri.

• Escaldar el cul: Sembla que aquest era un altre càstig, sobretot per lladres menors d'edat. Aquí el significat de l'expressió "n'ha sortit amb el cul escaldat" o compte no "t'escaldin el cul".
  

Llibre: L'espectacle de la pena de mort

Mica en mica aniré actualitzant el plànol, però mentrestant aquí ja hi ha alguns dels restaurantets de la ciutat que més m'agraden.

Aquí va la segona recepta del blog.

Com la majoria de les meves propostes, és senzilleta i dona el pego sobretot per aquesta època de calors.

Ingredients:

• 100 gr de bacallà esqueixat al punt de sal


• 50 gr de fesolets de Sta. Pau (mongetes seques petites perquè ens entenguem)


• 1 pebrot vermell


• 1 ceba tendra


• 10 o 12 olives negres dolces


• 100 gr de cireres


• cibulet picat (mmm... reconec que no sé què és i si no es posa queda molt bo també)


• oli, sal, pebre negre

Preparació:

1. Es talla el pebrot i la ceba ben petits
   
2. Es treu el pinyol de les cireres i de les olives
   
3. Es barreja tot
   
4. S'amaneix tot (amb vinagre de mòdena quedarà més bo)

No té gaire secret oi?? Doncs proveu-ho perquè està "de muerte".

Desmentint rumors:

Vull aprofitar des d'aquí per acabar amb els comentaris incrèduls i sarcàstics de l'estil: "la foto del títol no és teva!!! impossible...", "D'on l'has treta?", "Però si tu no en tens ni idea de fotografia..."

Doncs si és meva. D'acord, va ser sort, ho reconec, vaig tirar 236 fotos al ditxós arbre i una em va quedar mínimament decent, i després una mica de photoshop per aquí i per allà i aquí teniu el resultat, com dirien els francesos "pas mal oi?"

Però què us penseu que fan els fotografs professionals?? molta càmara, molta tècnica, mesurant llum, zooms, trípodes i diafragmes per acabar fent 1000 fotos de les quals només n'aprofiten 3... i es fan anomenar professionals ays...

Us deixo unes quantes fotos més de la col·lecció de Tramuntanades, a veure si us agraden.

.

PD: Doncs si no només col·lecciono paraules, també col·lecciono fotos d'arbres torçats... un que és així de raro, què hi farem...

No em pregunteu com he acabat descobrint aquest paio (a Internet comences a mirar coses i acabes on menys t'ho esperes).

Resulta que treballa per al New York Times en una secció de tecnologia i va penjant videos explicant les seves pròpies empanades mentals sobre els diferents invents que es troba.

Poso un parell de vídeos del paio perquè us feu una idea de com convertir una feina avorrida en una de divertida i a més triomfar!! .

Un hotel permet que els clients destrossin una planta per eliminar l'estrès

Tal i com ho llegiu... Bona pensada els d'aquest hotel, que es fan promoció, a l'hora que s'estalvien uns euros d'una empresa de demolició i a sobre fan un bé a la societat desestressant gent que si no fos per això estarien pegant a la seva dona o maltractant els seus empleats... ays... jo en sé d'uns quants que els hi aniria bé aquesta terapia jejeje...

Diuen que serà la cançó de l'estiu, això no ho sé, però només perquè parla de Menorca i és molt divertida, ja val la pena.

Però a més resulta que el disc està molt bé, musicant poemes dedicats a Menorca o fets per menorquins amb estils molt diferents, que van des del rock al tango.

Un veler pelegrí s'ha fet a la mar.

Veler que ve i va,

veler que va i s'envà.

.

Tenda de Lyon especialitzada en pissarres de tota mena, formes i tamanys.

Sembla que a Lyon antigament (i a tot el món segurament) els propietaris de bars, cantines, retaurants i demés, anotaven els seus menús i especialitats en pissarres i també s'hi anotaven les contes pendents dels bons clients (per això en francès "ardoise" tant vol dir pissarra com deute). Així cada establiment tenia la seva pròpia pissarra amb dissenys diferents: gats, ampolles, galls, conills, etc.

El propietari de la tenda és qui fa els dissenys, per acte seguit tallar la pissarra en un veritable treball artesanal.

Si passeu per Lyon (per cert una ciutat fantàstica) no us perdeu aquesta tenda, allà hi trobareu un regal original a gust de tothom.

Adreça: 3 rue Soufflot 69005 LYON

Plànol