Voleu fer uns regals ben dolços i originals aquest nadal?
Doncs no us podeu perdre aquesta tenda de Barcelona: fan caramels de forma tradicional, però en milers de formes i sabors, vols regalar una piruleta gegant? Et vols declarar amb un anell de maduixa en forma de cor? A més podràs veure en primera persona com es fan els caramels, i fins i tot podràs sol·licitar algún caramel de nova creació.
Ver mapa más grande
Aquí va la recepta de la famosíssima paella "casa Mira":
Ingredients per 2 persones:
- 1/4 de pollastre
- 1/4 de conill
- 1 tomàquet madur
- 1 grapat de garrofó per cap (mongetes seques enormes)
- 1 grapat de batxoca per cap (mongetes verdes de tota la vida)
- 1 grapat d'arròs per persona
Preparació:
- Se sofregix la carn hasta que se queda ben sofregideta i s'aparta.
- Se sofregix la verdura hasta que tu veges que te la menxaries (o que la punxes i veus que per dins està feta).
- Se ralla la tomata i se fica i se li peguen unes voltetes (es sofregeix)
- Se tira la carn
- Se tira aigua "fins als claus de les anses"
- Se tira colorant
- Quan bull l'aigua Se tira l'arròs
- Molt important 1: L'arròs no pot quedar per sobre de la carn, no fa "bonico"
- Molt important 2: Cal repartir bé l'arròs perquè tal com se tira se queda, l'arròs no es "menetxa"
- Se bull durant 18 minuts (20 minuts se passa 16 minuts li falta)
Sé que es podria millorar la recepta posant les quantitas exactes, però la jefa diu que això s'aprèn a casa i la unitat de mesura de casa són els grapats, ale!!
Això si, quan ja n'hagi après jo, li faré una mixta de carn i peix "pa cagarse i no torcar-se" i llavors posaré la recepta ben ficada, ja!!
Exposició fotografies antigues de BCN
Publicat per Unknown | 11:25 | Barcelona, Fotos | 0 comentaris »http://www.bcn.es/arxiu/arxiuobert/ExpoFoto/index.html
Clar i català o lo bueno y breve...
Publicat per Unknown | 13:29 | Empanades mentals, Fotos | 1 comentaris »
Tan cert.................... com que tu i jo som altres
.............................. com que no hi ha res més
Tan clar..................... com que la nit ens espera
.............................. com que no ho fa per tothom
Tan breu................... com qui no espera resposta
.............................. com qui sap el que diu
Ara i aquí................. T'ESTIMO!
Adivineu on marxo de pont???

Una altra pista: és una capital europea i no n'hi ha tantes...
Y qué le voy a hacer si es que últimamente...
... llueven dulces multicolores en mi habitación.
Y qué le voy a hacer...
... si me aparecen bambis cual campanillas encerradas en lámparas mágicas?
Y qué le voy a hacer...
... si las lagartijas salen de sus escondites bajo la lluvia para sugerir a las brujas que se peinen?
Y qué le voy a hacer...
... si me crecen mariquitas mutantes en las macetas o los colibrís se posan en mi corral?
Y qué le voy a hacer...
... si del urinal me sale una col?
Y qué le voy a hacer...
... si el arcoiris se ha instalado en mi ventana?
Y qué le voy hacer si es que últimamente...
... mis margaritas lloran de felicidad y crecen hermosas porque ya nadie las deshoja.
Si estoy loco, bendita locura!!!
Atemptat químic a Londres amb salsa extra picant
Publicat per Unknown | 15:00 | notícies, surrealista | 1 comentaris »Sortia a les notícies de fa uns dies enrera:
Una salsa extra picante causa el caos en el centro de Londres
Temps era temps, hi havia un regne molt xicotet governat per una reina estupenda a la qui tots els seus súbdits estimaven amb devoció infinita, i amb motiu, perquè ella es desvivia per ells, era generosa, comprensiva, divertida si era necessari, administrava amb sabiduria consells a tothom qui li demanava opinió, no soportava la injusticia en el seu territori, i havia desterrat la pobresa i la infelicitat del seu petit reialme.
Governà i treballà de forma incansable durant molts anys per la seva gent, tant que no tenia temps per a ella, i això era l'únic que entrisitia als seus súbdits que veien com al final de cada un dels esgotadors dies, ella es recollia amb melancolia a la seva habitació i passava llargues hores en el balcó de la seva habitació mirant a l'infinit pensant qui sap en què mentre les seves fantasies regaven i feien créixer els geranis del seu balcó.
Un dia però desaparesqué, fou com si hagués marxat volant durant la nit. La gent la buscà desesperadament durant mooolts dies, però fou com si la terra se l'hagués empassat. Al cap de poc temps començà a circular el rumor que la reina havia estat segrestada per un xicot del poble per regalar-li la felicitat que ella havia regalat a tanta gent.
El rumor es féu ràpidament llegenda i així durant generacions els avis expliquen als seus nets la història de la reina segrestada al passar sota el balcó. Es diu que mentre visquin i floreixin els geranis del seu balcó la reina serà feliç i és per això que cada any, el 22 de juliol, per les festes del poble, es crida: Llarga vida als geranis!!!
Sembla una tonteria oi? Direu que això ja està inventat i es diu so en estereo?? Doncs nop, proveu-ho i veureu que no té res a veure, és força espectacular, com si t'estiguessin tallant el cabell en realitat (s'ha d'escoltar amb auriculars!!)
Si voleu llegir més sobre com ho fan, aquí va un link
Un petit homenatge a aquest joc que ens ha entretingut a tots i que ha obsessionat a molts.
Fa poc algú em comentava que circulant per l'autopista havia arribat a imaginar-se els carrils i els cotxes que avançava com una gran partida de tetris... juas!
... sin comentarios...
Acabades les vacances, he col·locat la ferradura al lloc que li pertoca, al costat d'un altre talismà perquè redoblin el seu poder junts i a més compto que es mantingui fidel als seus avantpassats i em protegeixi de satanassos i de bruixes.
I posats a parlar de talismans, doncs aquí va la meva cançó talismà:
Una herradura, el calzado de Caballos, mulos y burros, colgada en algún sitio, está considerado como el más universal de todos los amuletos de la suerte.
La herradura era un talismán poderoso en todas las épocas y en todos los países en los que existía el caballo. Aunque los griegos introdujeron la herradura en la cultura occidental en el siglo IV, y la consideraban como símbolo de buena suerte, la leyenda atribuye a san Dunstan el haber otorgado a la herradura, colgada sobre la puerta de una casa, un poder especial contra el mal.
Según la tradición, Dunstan, herrero de profesión pero que llegaría a ser arzobispo de Canterbury en el año 959, recibió un día la visita de un hombre que le pidió unas herraduras para sus pies, unos pies de forma sospechosamente parecida a pezuñas. Dunstan reconoció inmediatamente a Satanás en su cliente, y explicó que, para realizar su tarea, era forzoso encadenar al hombre a la pared.
Deliberadamente, el santo procuró que su trabajo resultara tan doloroso, que el diablo encadenado le pidió repetidamente misericordia. Dunstan se negó a soltarlo hasta que el diablo juró solemnemente no entrar nunca en una casa donde hubiera una herradura colgada sobre la puerta.
Desde la aparición de esta leyenda en el siglo X, los cristianos tuvieron la herradura en alta estima, colocándola primero sobre el dintel de la puerta y trasladándola más tarde al centro de ésta, donde cumplía la doble función de talismán y picaporte.
Este es el origen del picaporte en forma de herradura. En otros tiempos, los cristianos celebraban la fiesta de san Dunstan, el 19 de mayo, con juegos en los que se empleaban herraduras.
Para los griegos, los poderes mágicos de la herradura emanaban de otros factores. Las herraduras eran de hierro, un elemento que se creía que ahuyentaba el mal, y la herradura tenía la forma de una luna en cuarto creciente, que desde antiguo era considerada como símbolo de fertilidad y fortuna.
Los romanos se apropiaron de este objeto, a la vez como práctico dispositivo ecuestre y como talismán, y su creencia pagana en sus poderes mágicos pasó a los cristianos, que dieron a esta superstición su versión basada en san Dunstan.
En la Edad Media, cuando cundía al máximo el temor a la brujería, la herradura adquirió un poder adicional. Se creía que las brujas se desplazaban montadas en escobas porque temían a los caballos, y que cualquier cosa que les recordara un caballo, especialmente su herradura de hierro, las ahuyentaba como un crucifijo aterrorizaba a un vampiro. La mujer acusada de brujería era enterrada con una herradura clavada en la tapa de su ataúd, para impedir su resurrección.
En Rusia, al herrero que forjaba herraduras se le consideraba dotado de capacidad para realizar «magia blanca» contra la brujería, y los juramentos solemnes relativos al matrimonio, los contratos comerciales y las compraventas de propiedades no se prestaban sobre una Biblia, sino sobre los yunques utilizados para martillear las herraduras.
Una herradura no podía colgarse de cualquier forma: su disposición correcta era con los extremos hacia arriba, pues de lo contrario su reserva de suerte se vaciaba.
En las Islas británicas, la herradura se mantuvo como potente símbolo de suerte hasta bien entrado el siglo XIX. Un popular encantamiento irlandés contra el mal y la enfermedad —originado a la vez la leyenda de san Dunstan— decía: «Padre, Hijo y Espíritu Santo, clavad el diablo en un palo.»
En 1805, cuando el almirante británico lord Horacio Nelson se enfrentó a los enemigos de su nación en la batalla de Trafalgar, el supersticioso inglés clavó una herradura en el mástil de su navío almirante, el Victory.
"...algunos políticos tratan de generar una crispación en el ámbito político que quieren trasladar a la ciudadanía, lo cuál es terrible cuando precisamente la función de los políticos debería ser distendir las tensiones entre la gente, es como si se colase un pirómano en el cuerpo de bomberos..."
En una secció de consells d'una revista per adolescents egípcia molt kitsch vaig trobar això:
Apreciada Fátima,
Una alegria comuna i compartida per tothom quan vas o tornes de vacances, és veure la teva maleta sortint per la cinta transportadora dels aeroports. Us heu fixat en la tensió dibuixada a les cares de la gent mentre esperen? Després l'angústia quan la cinta comença a rodar i van apareixent maletes de totes les formes i colors, però la teva encara no surt, i finalment apareix ella, com les vedettes dels antics musicals, baixant per l'escala tota glamourosa i anunciant "aquí estic jo!" i tu que et mors de ganes d'aplaudir a rabiar però et controles per por a fer el ridícul.
Ays però si es retrassa, quins nervis quan veus que tothom va recollint la seva maleta i va marxant, que ja ets dels últims i la teva maleta es fa la reticent, curiosament sempre tranquil·litza molt veure que no ets l'únic que la seva maleta ha decidit deixar-lo plantat i anar a veure món, mires de reull al costat, els hi fas un somriure histèric, algun comentari graciós potser... i llavors de sobte hi ha el moment de pànic: la cinta es para, adeu les poques esperances que et quedaven.
Llavors entra en joc l'oficina d'equipatges perduts, que saps que no servirà de res, però tu igualment descarregues les teves ires i frustracions en ells. És per això que són allà, són com les boles anti-stress, creades perquè et descarreguis i t'alliberis de la tensió de l'espera, de saber que la teva maleta ja s´ha fartat de seguir-te a la fi del món i s'ha independitzat.
Però no sóm conscients de la sort que tenim de disposar d'una oficina de reclamacions. A mi sempre m'entristeix molt veure a les cintes dels aeroports, 3 o 4 maletes allà donant voltes, desesperades, i és que elles han perdut als seus propietaris i no tenen enlloc on anar a reclamar. Allà es queden, donant voltes sense saber què fer, mentres en alguna habitació d'algun aeroport, el seu propietari es barreja amb altres viatgers que com ell, esperen que algú els reclami.
Ens tornarem a veure.
Un parell de grafittis de la novia del Popeye. Sembla que hi ha algun grafittero especialitzat en dibuixar-la en diferents posicions, jo ja n'he "caçat" dues i estic segur que pròximament trobaré més Olivies...
Link: plànol de graffitis
I ja que hi són un petit homenatge al "POPAI" com diuen els yanquis:
Un jardí d'hivern - L'ombre de ton chien
Publicat per Unknown | 17:14 | música, Viatges | 1 comentaris »Aquest cop les empanades mentals no són meves, i ja em fa ràbia que no se m'hagin ocorregut a mi... L'exposició es troba al centre comercial de l'Illa Diagonal i és d'un tal Pep Torres que deu haver llegit molts tebeos de petit perquè els seus invents són dignes de figurar a la mítica revista. Aquí va una mostra:
- Cinturó metro: Un cinturó amb una cinte de medir incorporada. Per saber què tal va la dieta, res millor que veure com van desapareixent els cms, en comptes de la imprecissió que suposa calcular-ho amb els forats del cinturó.
- Cinefila: Amb l'objectiu d'evitar que els més espavilats et passin al davant a la cua del cinema, presentem aquesta iniciativa, consistent en un dorsal numerat que s'ha d'entregar a la porta d'entrada. Està clar que si tens el número 24 i et passa al davant el 142 li pots fotre la bronca amb totes les de la llei.
- Callamelos: Paper de caramel que no fa soroll. Embolcall de caramels fet amb material silenciós. Ara ja podem menjar caramels als cinemes i teatres sense molestar a tota la platea.
- Mitjons amb número de serie: Cada parell de mitjons té brodat un número de serie únic. S'ha acabat desaparellar els mitjons al treure'ls de la rentadora.
- Intrusilla: Màquina de posar supositoris.
- Taxibrella: Paraigua taxi. Què passa quan t'has deixat el paraigua a casa i es posa a ploure de forma salvatge? Presentem el primer servei de paraigua-taxi que t'acompanyen a peu allà on vulguis. El llum verd del damunt indica la seva disponibilitat o no.
- Cadira amb sistema anticaiguda: La cadira permet arrepenjar-se en les dues potes del darrera fent balanceig sense el perill de caure d'esquenes gràcies al seu sistema de dues potes contrapeasdes que per gravetat es despleguen al darrera i eviten la caiguda.
A la primera entrada del blog sobre grafittis, comentava que estic per fundar una ONG que es diria alguna cosa així com "Grafittis sin fronteras" o "Salvem els grafittis", i ho argumentava que n'hi que són moooolt més bons que altres mal anomenades obres d'art que estan exposades a sales d'art i museus.
Doncs aquí hi ha una mostra d'una grafittera que ha fet el salt dels murs de la ciutat a les parets de les sales d'art. Es fa anomenar Miss Van i algun dia, d'aquí uns anys em compraré les parets on sé que hi ha enterrats aquests tresors, els recuperaré, i els vendré a preu d'or... No hi ha qui inverteix en obres d'art en comptes de fer-ho en la borsa? Doncs jo també!!!
Aquí van un parell de descobriments que he fet pels carrers de la ciutat:

... Un vídeo amb altres obres seves:
... i un reportatge sobre una exposició que ha fet a una sala de Barcelona:
Hi ha més informació sobre ella, les seves exposicions i la seva obra, en aquest link, o senzillament buscant al google o al youtube.
EVERLASTING KISS:
- Traducció: "elàstic bes"
- Sinònim: Bes chicle o bes allargat
- Definició: Dícese dels petons que comencen ahir i s'acaben demà.
Directament de s'illa menor de ses Balears i contada per un autòcton del país amb generacions de tradició culinaria, descendent d'un gran chef i autor de diversos llibres de cuina, aquí va una perla, La Pomada en forma de sorbet o de granisat:
Ingredients:
- 1/2 litre d'aigua
- 200 gr de sucre
- 4 llimones
- Gin Xoriguer (l'autèntic)
- Es bull durant 15 minuts l'aigua amb el sucre
- S'exprimeixen les 4 llimones
- Es fica tot a la nevera fins que queda ben fred
- Es barreja
- Tot al congelador barrejant de tant en tant per tenir cura que no es geli
- S'afegeixen unes gotes (o un bon raig segons el gust del personal) del gin
Si es vol un sorbet a més es fan dos clares al punt de neu i es barreja tot.
Deambulaba por la ciudad.
Aún perdura en su memoria el vago recuerdo en el que él, era el protagonista de esos besos, o quizás era otra persona? o fue en otra vida? quedan muy lejos esos días en que derrochaba besos en todas sus formas, expresiones y colores, y en todos los lugares y circunstancias: besos cálidos y fríos, rojos y verdes, dulces y salados, picantes y sosos, largos, cortos, besos todos.
Pero llegó un día, así de repente, sin previo aviso, en que sus labios se secaron. Por mucho que lo intentara, que lo ansiara, que lo suplicase, ya nunca más pudo BESAR.

Ya mayor él, paseaba por la ciudad, robando besos a las jóvenes parejas enamoradas, mirándolas con ternura y con cierta envidia. Estos años le servieron para desarrollar su propia teoria, que un día cuando yo era muy niño, tuvo a bien contarme: me explicó que todos nacemos con un cupo de besos, es un número elevado, pero no infinito así que me recomendó no regalarlos alegremente, pero tampoco quedárselos para uno mismo, puesto que nada peor hay que llegar al final del camino conocedor que aún te quedan besos por repartir.
Durante mucho tiempo esas palabras rebotaron en mi pequeña cabeza, recuerdo haberte preguntado cuantos besos tengo y cómo sabré que se me agotan y tu respondiste con un melancólico "llegado el momento lo sabrás". También recuerdo que no quería besar a mis tíos y familiares cuando venían de visita "quiénes eran esos desconocidos para llevarse uno solo de mis besos" pensaba yo. Todo culpa tuya.
También es tu culpa, que pasados los años, cada vez que BESABA a alguien lo hiciese a conciencia, recordando tus palabras. Nunca regalé un BESO, pero he BESADO y mucho como tu bien sabes, pero ya no más. Ha tenido que transcurrir su vida y casi la mía para entender y sentir con toda su crueldad tus palabras, cómo tu debías sentirlas ese día en que me las contastes.
Obro els ulls amb pànic. Enfadat pel temps perdut dormint, temerós de que tot ho hagi somniat. Palpo a les fosques amb desesperació i em tranquil·litzo en trobar el teu cos al meu costat, allà on et vaig deixar ahir a la nit, esgotat. Et beso i t'acaricio mentalment, memoritzant per recordar, recordant per disfrutar, el primer cop, el primer de molts. Ens ho vam passar bé...
En el meu somni, em mires i em beses. La realitat és millor, ens mirem i ens besem. Vibrem com la nota llaaaaaaaarga d'un piano però lluny d'afeblir-se, la nostra creix en intensitat. I és que amb la química desafiem la física per adaptar-la a la nostra voluntat. I la voluntat et demana guerra, i el llit es converteix en el millor camp de batalla. En un moment de distracció, et deslliures dels meus llavis, serpenteges sota els llençols, agafes posició i m'ataques. Trencades les defenses, em rendeixo al teu vaivé i vé i va, i quan ja quasi està aquí, s'envà, t'envàs, t'apartes cruelment deixant-me suplicant i tremolós. Et miro i em mires, concentrats els dos em fonc entre els teus ulls i els meus et demanen el toc de gràcia i tu ataques amb més fúria, el meu cap rodola, el meu cos es tensa, els porus es dilaten, els crits se m'escapen, el temps es para, i en un moment d'èxtasis una explosió de sensacions i sentiments estalla mentre disparo l'últim tret i ambdós quedem morts en un bany de suor.
Sona el despertador més cruel que mai: no vull anar a treballar!!!
No sé si és el dia, que és estiu, que s'apropa el cap de setmana o senzillament que el Grafitti té un efecte revitalitzador, el cert és que el vaig descobrir fa uns dies i m'encanta.
Em fa pensar en una festa sota la llum de la lluna, en agun país exòtic i paradisíac, i ja posats, algú balllant sota els efectes de massa alcohol o d'alguna droga de nom irreconeixible.
Link: plànol de graffitis
La fiesta ____________________________________________________La fiesta II
