Oficina de viatgers perduts

Hi ha petites alegries del dia a dia, moltes, són aquelles que ens dibuixen un somriure del que no en som conscients, però són allà, imperceptibles i modestes. Cadascú té les seves, per algú és la olor a pa del forn de la cantonada en el seu camí cap a la feina, per altres és descobrir una carta de les manuscrites a la bústia, o que algú et deixi colar en el supermercat, o trobar-te una moneda al terra...

Una alegria comuna i compartida per tothom quan vas o tornes de vacances, és veure la teva maleta sortint per la cinta transportadora dels aeroports. Us heu fixat en la tensió dibuixada a les cares de la gent mentre esperen? Després l'angústia quan la cinta comença a rodar i van apareixent maletes de totes les formes i colors, però la teva encara no surt, i finalment apareix ella, com les vedettes dels antics musicals, baixant per l'escala tota glamourosa i anunciant "aquí estic jo!" i tu que et mors de ganes d'aplaudir a rabiar però et controles per por a fer el ridícul.

Ays però si es retrassa, quins nervis quan veus que tothom va recollint la seva maleta i va marxant, que ja ets dels últims i la teva maleta es fa la reticent, curiosament sempre tranquil·litza molt veure que no ets l'únic que la seva maleta ha decidit deixar-lo plantat i anar a veure món, mires de reull al costat, els hi fas un somriure histèric, algun comentari graciós potser... i llavors de sobte hi ha el moment de pànic: la cinta es para, adeu les poques esperances que et quedaven.

Llavors entra en joc l'oficina d'equipatges perduts, que saps que no servirà de res, però tu igualment descarregues les teves ires i frustracions en ells. És per això que són allà, són com les boles anti-stress, creades perquè et descarreguis i t'alliberis de la tensió de l'espera, de saber que la teva maleta ja s´ha fartat de seguir-te a la fi del món i s'ha independitzat.

Però no sóm conscients de la sort que tenim de disposar d'una oficina de reclamacions. A mi sempre m'entristeix molt veure a les cintes dels aeroports, 3 o 4 maletes allà donant voltes, desesperades, i és que elles han perdut als seus propietaris i no tenen enlloc on anar a reclamar. Allà es queden, donant voltes sense saber què fer, mentres en alguna habitació d'algun aeroport, el seu propietari es barreja amb altres viatgers que com ell, esperen que algú els reclami.