L'Illa dels Pensaments dispersos - cap. 2

Com a continuació del relat del dia de Sant Jordi:

L'espantaturistes

Decidit a no deixar-me impressionar per l'episodi del "peix perillós", al dia següent m'aixeco com si res hagués passat, i marxo decidit a descobrir una altra part de l'illa.

Passades les dues hores llargues de caminar sota un sol abrumador, jo ja anava una mica justet d'energies i caminava per inèrcia amb la ment en blanc quan uns metres més enllà, veig uns arbres fruiters que projecten una magnífica hombra.

Empès per la idea de l'hombra, avanço més ràpidament pel camí mentre decideixo si em venen més de gust unes magranes o una mica de raïm. I amb aquestes estic quan una forma rara penjada a la teulada d'una cabana prop dels arbres fruiters em crida l'atenció. Primer penso ques es eu tractar d'un pollastre que el tenen allà penjat a punt de cruspir-se'l, però a mida que m'hi acosto, m'adono que ni allò és un pollastre, ni molt menys té pinta de que ningú se'l pugui menjar per molta gana que es tingui.

Em quedo allà uns segons palplantat, pensant perquè algú ha penjat aquell ocellot allài arribo a la conclusió que deu ser un espantaocells i veient l'espantosa imatge, m'imagino que deu cumplir la seva funció perfectament.

Deixo de banda els meus pensaments i em decideixo a agafar una magrana, això si, amb certs remordiments provocats pels més de 10 anys en cole de cures quan m'assalta una visió: m'allunyo unes passes dels arbres fruiters per tenir millor perspectiva i miro en totes direccions, esperant veure en qualsevol moment un turista penjat pels peus i assecant-se al sol.

Lògicament no veig cap turista per enlloc, però això no em deixa més tranquil, al revés, m'imagino un pagès amagat amb una escopeta i llavors la imatge del turista anònim penjat pels peus agafa la meva cara.